Tant si entenem Àpeiron en el seu sentit més ampli, o com la concreció espaial transitable plantejada per Addil D. Marabet a l’espai expositiu, l’origen (i l’origen, en majúscules) és un element crucial per entendre la reconciliació amb ell mateix.
Créixer al Masnou i passar la seva infància i adolescència amb els seus amics als carrers del poble , viure i participar en el món del graffiti, que es converteix en el primer contacte directe amb el món de l’art. Un art no institucionalitzat i – fins i tot constantment– devaluat, però profundament arrelat avui en dia en la seva producció.
En el moment en què el seu interès transcendeix la bidimensionalitat de la paret i observa el seu
entorn, el paisatge urbà i els elements que el componen es converteixen en el centre del seu interès que el porta a configurar un imaginari que es basi, a més, en les seves textures, materials, colors, tècniques, composició i processos. Els que, descontextualitzats i traslladats a la galeria o conservats en el seu entorn original, segueixen sent igual de bells.
Els vestigis arqueològics deixats per les accions dels que incideixen en allò que es troba  en l’espai públic, constitueixen la història dels carrers i entre les capes de les parets podem llegir el passat, entendre el present i interpretar el futur de les ciutats.
Les implicacions polítiques del que significa construir i enderrocar, ordenar, encobrir, eliminar o fer invisibles, descartar o considerar adequats per al seu ús i existència als carrers; així com la violència que poden exercir els mateixos elements són reflexions conscients sobre l’ús de materials de construcció i procés -no acabat- així com tanques i impediments que encara presents i decisius en la trama urbana, continuen intentant mantenir-se ocults a ulls del transeünt.
En el seu primer solo show, Addil revisita els seus orígens i evidencia aquests problemes presentant pintures de gran format que constitueixen l’inici d’un nou cicle.

Berta Esteve Marcó